I després den Joan, ara es en Xavi qui ens fa cinc cèntims de la seva experiència en el Campionat del Mon de Masters i Veterans que va disputar el passat diumenge:
"Per segon any consecutiu he tingut la sort de participar al Campionat del Mon de Masters i Veterans que tornaven a celebrar-se, a l’igual que la temporada passada, a la localitat francesa de PraLoup, a la zona dels Alps, i ben a prop de ports mítics com l’Izoard, La Bonette-Restefond, l’Alós, i no massa lluny d’Alpe d’Huez. Si mai teniu l’oportunitat, es una zona idíl•lica per la practica de la bicicleta i per gaudir de unes bones vacances. Dijous, després d’un darrer mes de preparació un xic mes intens de l’habitual, marxava cap allà acompanyat del Master David Sanchez, ex-corredor de l’Ambisist, i del Veterà Paco Martínez, al que molts de vosaltres coneixeu millor com a “Paco del fang”.
Acostumats als desplaçaments llargs de l’Open d’Espanya, les 9 horetes de cotxe se’m fan molt suportables i abans del previst ja som al nostre petit però acollidor apartament alpí. Ho posem tot en ordre i com que tenim temps, aprofitem per anar a recollir els dorsals, acreditacions i les obligatòries banderetes espanyoles que haurem de posar al casc i als dorsals. Optem per fer una volta de reconeixement al circuit per estirar les cames, però d’això res de res, de seguit me n’adono que el circuit es pràcticament tot diferent al de l’any passat. Només de sortida, es deixa un parell de rectes d’herba i comença un llarg repetxó de pista on cal agafar-se de valent per pujar-lo amb plat mitjà, un cop a dalt i amb el cor sortint per la boca em tiro per dues trialeres consecutives que he de reconèixer que anant sol les baixaria a peu. A partir d’aquí el circuit té tendència a baixar, sempre per corriol tècnic i alguna que altre trialera pedregosa. Un cop al punt mes baix del circuit dono gracies a l’inventor del plat petit, dons tot es cara amunt amb uns desnivells impressionants. Entremig, per rematar-ho, dos trams que tothom fa a peu i un parell de baixades, que enlloc de servir per recuperar, el que et fan es accelerar el cor per la seva complicació tècnica.
Un cop vist el circuit i després d’una dutxa recuperant, faig una miqueta de guia pel complex turístic i fem les primeres trobades amb molts dels representants espanyols, com el Javi Salamero, la nombrosa parròquia andalusa, o els germans Misser que el dissabte s’endurien el doblet en descens. Sopem i anem a veure la cerimònia d’obertura, on després d’uns breus parlaments, comença un castell de focs que ja voldrien poder oferir alguns dels nostres ajuntaments per la Festa Major.
El divendres s’acaba d’omplir tot de participants i acompanyants, l’ambient es brutal, els apartaments plens, les diferents zones d’acampada i d’autocaravanes a rebentar, es respira btt per tot areu. Pel matí, després de veure com “volen” els mes grans (els majors de 60, després els de 55-59 i les fèmines), anem a fer un parell de voltes al circuit. La cosa cada vegada està mes complicada, el pas de ciclistes està deixant el circuit cada vegada mes malmès, amb regates profundes a les trialeres i amb trams on la terra tova fa mes d’un pam. La resta de jornada transcorre entre àpats, una volta pel bonic poble veí de Barcelonette, i la meva primera victòria als Mundials (una partida al minigolf on no tinc rival!!!!).
Dissabte després d’animar i fer fotos al “Paco del fang” (que aconsegueix el 31è lloc en la categoria de 45-49 anys) anem a fer dos voltes mes amb el David Sanchez i la cosa nomes serveix per confirmar que el circuit cada vegada està mes i mes complicat baixant. A la tarda després de la merescuda migdiada, ho deixo tot a punt per la cursa (material, avituallaments, etc..), sopar, estirar cames pels voltants de l’apartament i a dormir d’hora.
Arriba el gran dia, el despertador sona a les 6 del mati (això si que es dur i no pas la cursa!!!!), esmorzo l’habitual i cap a les 8 surto a escalfar mitja horeta en companyia del Javi Salamero, amb un objectiu al cap, intentar estar al voltant del 40è lloc. A manca de 15 minuts ja ens criden a la sortida, per sort els 3 catalans presents a la cursa estem bastant ben col•locats, a tercera fila. Però això en el meu cas no em serveix de res, ja que només de sortida, es forma un embut al meu costat, em quedo tancat, i tot i recuperar llocs a la primera pujada curta però molt dura, em diuen que vaig sobre el lloc 50. La resta de volta aconsegueixo anar avançant corredors i situar-me sobre la posició 32 en que passo per meta. Em mentalitzo que he d’intentar posar un ritme que em permeti aguantar les 4 voltes sense enfonsar-me i ho aconsegueixo, doncs vaig perdent tant sols uns 30 segons per volta (29’22-29’59-30’30-31’00) i mantinc posicions; 32 a la primera, 29 a la segona, 28 a la tercera i finalment entro el 29è.
Mira’t fredament, estic molt satisfet pel lloc aconseguit, per les sensacions i per com he disfrutat tant en la cursa com durant aquests dies amb la resta de companys. De cara a l’any vinent salto de categoria, passo a la de 45-49 anys, i el Mundial es disputarà a Brasil. Ja m’ho estic imaginant; mulates, caipirinhas, samba, la cosa no pinta malament oi? l’únic inconvenient es la meva por a volar, hauré de convèncer al Pep Fornell a veure si m’acompanya en vaixell, ja ja ja..... "
"Per segon any consecutiu he tingut la sort de participar al Campionat del Mon de Masters i Veterans que tornaven a celebrar-se, a l’igual que la temporada passada, a la localitat francesa de PraLoup, a la zona dels Alps, i ben a prop de ports mítics com l’Izoard, La Bonette-Restefond, l’Alós, i no massa lluny d’Alpe d’Huez. Si mai teniu l’oportunitat, es una zona idíl•lica per la practica de la bicicleta i per gaudir de unes bones vacances. Dijous, després d’un darrer mes de preparació un xic mes intens de l’habitual, marxava cap allà acompanyat del Master David Sanchez, ex-corredor de l’Ambisist, i del Veterà Paco Martínez, al que molts de vosaltres coneixeu millor com a “Paco del fang”.
Acostumats als desplaçaments llargs de l’Open d’Espanya, les 9 horetes de cotxe se’m fan molt suportables i abans del previst ja som al nostre petit però acollidor apartament alpí. Ho posem tot en ordre i com que tenim temps, aprofitem per anar a recollir els dorsals, acreditacions i les obligatòries banderetes espanyoles que haurem de posar al casc i als dorsals. Optem per fer una volta de reconeixement al circuit per estirar les cames, però d’això res de res, de seguit me n’adono que el circuit es pràcticament tot diferent al de l’any passat. Només de sortida, es deixa un parell de rectes d’herba i comença un llarg repetxó de pista on cal agafar-se de valent per pujar-lo amb plat mitjà, un cop a dalt i amb el cor sortint per la boca em tiro per dues trialeres consecutives que he de reconèixer que anant sol les baixaria a peu. A partir d’aquí el circuit té tendència a baixar, sempre per corriol tècnic i alguna que altre trialera pedregosa. Un cop al punt mes baix del circuit dono gracies a l’inventor del plat petit, dons tot es cara amunt amb uns desnivells impressionants. Entremig, per rematar-ho, dos trams que tothom fa a peu i un parell de baixades, que enlloc de servir per recuperar, el que et fan es accelerar el cor per la seva complicació tècnica.
Un cop vist el circuit i després d’una dutxa recuperant, faig una miqueta de guia pel complex turístic i fem les primeres trobades amb molts dels representants espanyols, com el Javi Salamero, la nombrosa parròquia andalusa, o els germans Misser que el dissabte s’endurien el doblet en descens. Sopem i anem a veure la cerimònia d’obertura, on després d’uns breus parlaments, comença un castell de focs que ja voldrien poder oferir alguns dels nostres ajuntaments per la Festa Major.
El divendres s’acaba d’omplir tot de participants i acompanyants, l’ambient es brutal, els apartaments plens, les diferents zones d’acampada i d’autocaravanes a rebentar, es respira btt per tot areu. Pel matí, després de veure com “volen” els mes grans (els majors de 60, després els de 55-59 i les fèmines), anem a fer un parell de voltes al circuit. La cosa cada vegada està mes complicada, el pas de ciclistes està deixant el circuit cada vegada mes malmès, amb regates profundes a les trialeres i amb trams on la terra tova fa mes d’un pam. La resta de jornada transcorre entre àpats, una volta pel bonic poble veí de Barcelonette, i la meva primera victòria als Mundials (una partida al minigolf on no tinc rival!!!!).
Dissabte després d’animar i fer fotos al “Paco del fang” (que aconsegueix el 31è lloc en la categoria de 45-49 anys) anem a fer dos voltes mes amb el David Sanchez i la cosa nomes serveix per confirmar que el circuit cada vegada està mes i mes complicat baixant. A la tarda després de la merescuda migdiada, ho deixo tot a punt per la cursa (material, avituallaments, etc..), sopar, estirar cames pels voltants de l’apartament i a dormir d’hora.
Arriba el gran dia, el despertador sona a les 6 del mati (això si que es dur i no pas la cursa!!!!), esmorzo l’habitual i cap a les 8 surto a escalfar mitja horeta en companyia del Javi Salamero, amb un objectiu al cap, intentar estar al voltant del 40è lloc. A manca de 15 minuts ja ens criden a la sortida, per sort els 3 catalans presents a la cursa estem bastant ben col•locats, a tercera fila. Però això en el meu cas no em serveix de res, ja que només de sortida, es forma un embut al meu costat, em quedo tancat, i tot i recuperar llocs a la primera pujada curta però molt dura, em diuen que vaig sobre el lloc 50. La resta de volta aconsegueixo anar avançant corredors i situar-me sobre la posició 32 en que passo per meta. Em mentalitzo que he d’intentar posar un ritme que em permeti aguantar les 4 voltes sense enfonsar-me i ho aconsegueixo, doncs vaig perdent tant sols uns 30 segons per volta (29’22-29’59-30’30-31’00) i mantinc posicions; 32 a la primera, 29 a la segona, 28 a la tercera i finalment entro el 29è.
Mira’t fredament, estic molt satisfet pel lloc aconseguit, per les sensacions i per com he disfrutat tant en la cursa com durant aquests dies amb la resta de companys. De cara a l’any vinent salto de categoria, passo a la de 45-49 anys, i el Mundial es disputarà a Brasil. Ja m’ho estic imaginant; mulates, caipirinhas, samba, la cosa no pinta malament oi? l’únic inconvenient es la meva por a volar, hauré de convèncer al Pep Fornell a veure si m’acompanya en vaixell, ja ja ja..... "
Entrades
